Història

Amades se n’ocupa en el seu Costumari Català i diu: “La Ciutat de Tortosa ha conservat fins ara uns exemplars notables d’aquesta fauna mitològica, d’espècie diferent, de difícil classificar, per bé que volen semblar tortugues. Són qualificades de Cuquesferes. Són tres: una de grossa que vol figurar la mare, i dues de xiques, que són les filles... per efecte d’un dispositiu especial obren i tanquen la boca, i en cloure-la produeixen un petar especial de dents, que fa esporuguir la mainada, a la qual hom explica que cada dia es menja tretze gats i tres infants vius”
És notable -i crec que molt poc coneguda- la relació del fet de la cucafera, no solament perquè remunta al segle XVI la seva existència (cap el 1600 ja tenia guanyada la seva fama), sinó per la descripció que en fa el poeta i que ens revela entre altres coses, el seu parentiu amb el Drac, contra l’opinió de l’Amades que la compara amb la tortuga; i la vindicació de la seva feresa (no pot negar la sang), ja que llençava per la boca coets i piules.
El cap de la cucafera sembla arrancat d’una gàrgola de la Catedral i la seva fesomia d’un bestiari de pedra reviscolada per la màgia d’un cop. Només cal mirar-la per establir que és d’origen gòtic.


Llegenda

Fa molts anys arribà a Tortosa un jove d’una talla fora de la corrent de tant alt com era. De nom li deien Rufolet i venia d’un país molt llunyà per a rescatar una princesa, Rubí, qui havia estat encantada per un bruixot i amagada a una cova prop de Tortosa. 
S’encaminà, sortint pel portal de Remolins, a la bassa de Xaco. Pel camí sentí uns forts crits i, en atansar-se a una bassa, veié un follet que s’estava ofegant. Amb dues passes entrà a la bassa i el tragué. Aquest, en agraïment, el portà fins a la cova on estava Rubí i l’alertà de la presència d’una bestiola estranya que treia foc pels ulls i bromera per la boca. El follet explicà a Rufolet que la bestiola, a qui anomenaven Cucafera, perdria els seus poders i força si li tallaven la cua i les orelles. 
En entrar a la cova per salvar a Rubí aparegué amenaçant la Cucafera. El follet, a qui anomenaven Xaco, i els seus companys Pepo, Guari, Canasta, Xanca, Moixina i Mut havien esmolat molt bé l’espasa de Rufolet, qui d’un cop va poder tallar la cua i les orelles de la Cucafera i es convertí, d’aquesta manera, en una bèstia mansa.
Després de tot, Rufolet, Rubí, els follets i la cucafera tornaren cap a Tortosa. En entrar a la ciutat trobaren dolçainers i tambors que anaven a tocar a la processó de Corpus. Tots plegats formaren una estranya comitiva que embaladí tots els ciutadans. Des de llavors, tots ells obren la processó de Corpus, tot i que avui ja no són carn i ossos, perquè se’n van anar tots al país de Rufolet i encara no han tornat.



LA CUCAFERA DE TORTOSA I LA SEVA CORT DE BÈSTIES

Sempre ha estat poc clar l’origen de les bèsties que van davant de les processons als nostres pobles, principalment pel Corpus, si bé han acabat fent-se tan populars que acompanyen qualsevol manifestació de Festa Major.
A Tortosa conservem d’aquestes bèsties: la cuca-fera, que ha pres carta de ciutadania i s’ha escapat de les processons i les confraries -primer de la dels pescadors, després de la de la Cinta- per a campar per les seves entre la gent en qualsevol festa ciutadana. Això l’ha fet més amable que temible. Sembla que ha pres el consell del Rector de Vallfogona:

Procureu en esmenar-vos 
fent, de aquesta hora en avant
de Cuca-fera de bé.
I nostre Senyor vos guard.
Per bé que cal anar per parts, establint el degut ordre. El cap de la cucafera sembla arrancat d’una gàrgola de la Catedral i la seva fesomia d’un bestiari de pedra reviscolada per la màgia d’un cop. Només cal mirar-la per establir que és d’origen gòtic.
Amades se n’ocupa en el seu Costumari Català i diu: “La Ciutat de Tortosa ha conservat fins ara uns exemplars notables d’aquesta fauna mitològica, d’espècie diferent, de difícil classificar, per bé que volen semblar tortugues. Són qualificades de Cuquesferes. Són tres: una de grossa que vol figurar la mare, i dues de xiques, que són les filles... per efecte d’un dispositiu especial obren i tanquen la boca, i en cloure-la produeixen un petar especial de dents, que fa esporuguir la mainada, a la qual hom explica que cada dia es menja tretze gats i tres infants vius”
Del seu règim alimentici no en tinc notícia. Però de les seves ferotges manifestacions i d’altres coses que veurem, en tenim un alt testimoni en el romanç de l’eminent doctor Vicenç Garcia, Rector de Vallfogona “a la cucafera de Tortosa pròpia de la confraria dels pescadors de dita ciutat; que fent-se la professó del Corpus Christi desconcerta amb una morrada sis flautes d’un orguenet portàtil”.
És notable -i crec que molt poc coneguda- la relació del fet de la cucafera, no solament perquè remunta al segle XVI la seva existència (cap el 1600 ja tenia guanyada la seva fama), sinó per la descripció que en fa el poeta i que ens revela entre altres coses, el seu parentiu amb el Drac, contra l’opinió de l’Amades que la compara amb la tortuga; i la vindicació de la seva feresa (no pot negar la sang), ja que llençava per la boca coets i piules.
Pel que fa a les filles, el Rector de Vallfogona en dona la partida de naixement, accidentat i masculí segons ell:
Y de pur regirament
Lo ventre de Bocaram
Avorta els Cuca-ferons
Com uns minyons de quinze anys.
Però vull parlar encara d’altres bèsties que es passejaven a la processó, desaparegudes del nostre folklore sense deixar rastre, i que ara podem ressucitar gràcies al Rector de Vallfogona: “L’àguila, lo bou i els cavallets”.
Els dissenys els he tret aproximadament, dels similars en altres pobles de Catalunya recollits per J. Amades en el seu Costumari. Tampoc l’Amades no va tenir notícia de l’existència de tals espècies zoològiques a Tortosa. Hem de pensar que no serien molt diferents, si bé seria molt interessant conèixer les variants que poguessin tenir a casa nostra.
Refereix l’Amades que, segons l’arqueòleg francès Ch. Cahier, l’àguila pertany a la “zoologia mística”: animals escollits per representar les virtuts. L’àguila representa la Justícia. Però en Josep Pijoan opina que la nostra àguila podria arribar a simbolitzar la casa d’Aragó, atès que era d’origen gibel·lí i que aquesta branca la tenia per emblema. D’àguila només podien tenir-ne les ciutats. El fet d’aparèixer coronada, sembla avenir-se més amb la posició de Pijoan, perquè més aviat dóna la sensació de ser un àguila heràldica. I essent la nostra àguila Ciutadana, m´ha semblat bé prendre el disseny d’acord amb la segona teoria: àguila heràldica de la Ciutat de Tortosa, pertanyent a la Casa d’Aragó, vinculada com estava al Comte-rei tan fortament.
Quant al bou, l’Amades hi troba tres possibles genealogies: el bou de Sant Lluc, el bou del Naixement, i la relació amb alguna cerimònia de caire ramader relacionada amb el bou, que el faria perdre en la història dels primers ibers.
Altra cosa són els cavallets que no semblen anar més enllà d’un entremès en el qual se simulava una batalla entre un grup de turcs i cavallers cristians: Aquest entremès estava format per un grup de minyons, els quals simulaven anar cavalcats en un menut cavallet de cartró que cadascun d’ells portava suspès a mig aire del cos.