Al Call Jueu

Tenim constància de l’existència de jueus a la ciutat des d’època visigòtica, com ho demostra la famosa làpida trilingüe, tot i que s’especula que la presència jueva es remunta a l’etapa de dominació romana.
Amb l’arribada dels musulmans, les comunitats jueves en general van gaudir d’una etapa de prosperitat, d’una certa permissivitat i llibertat de culte, donada la tolerància del nou govern, i a canvi del pagament d’algun tribut. Com a conseqüència hi va haver un augment important de població. Els estudis talmúdics prengueren un nou impuls, i es renovaren les arts de l’escriptura. La comunitat jueva de Tortosa no en fou una excepció. A causa de la posició fronterera i de la tradició comercial fou el nexe d’intercanvi entre les comunitats cristiana i islàmica. No ens ha d’estranyar la rellevància de la colònia de Tortosa, i l’aparició de figures amb ressò dins del context peninsular com ara Menahem ben Saruk, comerciant, poeta i filòleg, autor d’una gramàtica hebraica basada en la llengua àrab. Un altre personatge destacat és el metge Ibrahim ben Iacob, qui amb el relat dels seus viatges comercials proporciona una valuosíssima descripció geogràfica de gran influència entre els tractadistes àrabs.
Organitzats en aljames regides per un consell d’ancians, els jueus vivien en barris intramurs. Tot i això, la primera notícia de l’existència d’un call, o d’un espai concret habitat per la comunitat i per al seu ús exclusiu, és posterior a la conquesta cristiana. Fou llavors que el comte Ramon Berenguer IV, per mitjà de la carta de franqueses, fa donació de les drassanes àrabs per a la construcció de seixanta habitatges. Els darrers estudis situen aquest Call vell en la zona que va des de l’actual carrer Jaume Tió Noé fins al barranc del Célio, a la banda esquerra del carrer Major del barri de Remolins. Poca cosa en resta, d’aquest, solament el traçat dels carrers de més al sud i els topònims. Amb l’ajut de les fonts documentals, en aquest Call vell hom hi ha situat la sinagoga, el forn, i la carnisseria.
Sortint del Call vell anirem a trobar el carrer Major de Remolins, que el separava del nou. Al cap del carrer, hi havia el portal de Vimpeçol, que permetia la sortida del recinte emmurallat del Call pel sector septentrional. Encara es pot resseguir en el terra, paral·lel al barranc, el traçat del basament del clos fins a la torre del Célio, o torre Grossa de Vimpeçol. Des d’allí, situats a la plaça dedicada a Menahem ben Saruk, ens introduirem per la travessia Vandellòs, un dels carrerons més estrets del Call, fins arribar a l'anomenat portal dels Jueus, l’únic dels portals de la jueria que ha arribat fins als nostres dies. Si el traspassem descobrirem el conjunt defensiu de les avançades de Sant Joan, construïdes durant els segle XVII, a redós de les quals es trobava el fossar dels Jueus.
Franquegem de bell nou la porta per endinsar-nos al Call nou, on pràcticament podem deambular pels tortuosos, laberíntics i estrets carrers, per on ho van fer els antics habitants. Conserva gairebé intacta l’estructura urbanística. El barri que sempre ha estat habitat, només ha modificat la fesomia en créixer verticalment a causa de la poca superfície dels solars.
El Call nou sembla que data del primer terç del segle XIII, moment en què la Senyoria de Tortosa, representada per Ramon de Montcada i els frares del Temple, atorgà una carta de franqueses a vint-i-cinc jueus per a la seva construcció.
L’aljama tortosina era una de les més importants del país, i les activitats comercials i financeres dels membres més preeminents beneficiaven indirectament la població cristiana. Ja al segle XIV destacarem personatges com els germans Isach i Jafudà Marçili i Abraham Mair, banquers, a qui recorria la ciutat en moments de problemes de subsistència, i que participaven en el finançament de les empreses de la Corona.
Durant el segle XIV, s'obre a tota la Península un període de forta pressió social envers els jueus, cosa que tindrà com a conseqüència les emigracions i les conversions en massa. El procés té el punt culminant en els avalots del 1391, en què saquegen la majoria de calls jueus a tota la Península. Encara que són bàsicament de tipus econòmic, les causes prenen una aparença religiosa. En el cas de Tortosa, l'esclat no fou tan cruent com en d'altres indrets. Per ordre reial, les autoritats locals decidiren la reclusió dels membres de l’aljama al Castell de la Suda per protegir-los d’un possible atac.
Si recorrem el Call nou, no podem deixar de banda el carrer Vilanova, d’amplada superior als altres i amb la peculiaritat d'un traçat rectilini i disposició transversal. En tenim constància de l'obertura al segle XV. Cal visitar les places del Platger i de la Figuereta, que conserven de forma testimonial la pintoresca imatge que oferien les places amb pou.
Sortim del Call pels carrers Major de Sant Jaume i Santa Anna. Aquest camí és el mateix que conduí els jueus fins a la Seu el febrer del 1413, moment en què s'inicià la Disputa de Tortosa a les dependències de la Catedral. Convocada pel papa Benet XIII, la controvèrsia fou una iniciativa del seu metge, el convers Jerónimo de Santa Fe, per discutir l'arribada del Messies, i, conseqüentment, la pèrdua de sentit de la religió jueva. Van tenir lloc gairebé setanta sessions públiques presidides pel papa, que van perllongar-se fins a l’any 1414. Els resultats de la controvèrsia van ser nefastos per a la comunitat jueva. Tots els rabins que hi van prendre part, a excepció de dos, van abjurar de la seva fe, cosa que va tenir com a conseqüència una onada de persecucions, conversions en massa, i la publicació d’una butlla papal en què es dictaven severes disposicions contra les llibertats dels jueus, al maig del 1415,.
Aquest va ser un cop fort per a la comunitat jueva, i culminaria amb l’expulsió el 1492. Ebre avall, els jueus tortosins iniciaven el camí de l’exili, mentre deixaven enrere la casa i la seva ciutat per embarcar en direcció a Barcelona des del port Fangós per dispersar-se després per Europa.